Policy Feedbacks in Integrated Climate and Energy Policies. Europeanization and Domestic Preference Formation in the Spanish Electricity Sector, 1997-2020

Zusammenfassung

La UE ha anat progressivament promovent la transició cap a un sistema elèctric descarbonitzat, competitiu i segur. Els tres objectius de liberalització, protecció mediambiental i seguretat de subministrament han sigut sovint considerats com mutualment excloents i no sempre complementaris. Per aquesta raó, la implementació de les polítiques d’energia i clima entre 2009 i 2020 haurien d’haver empès els estats membres a ser més cautelosos a l’hora de cedir competències a la UE i d’acordar objectius més ambiciosos en relació al foment de les energies renovables per 2030. En breu, la regulació del sistema elèctric per part de la UE hauria hagut de ser objecte d’una creixent contestació per part dels estats membres. Aquesta hipòtesis no sembla aplicar-se al cas d’Espanya, tant en consideració del seu procés d’Europeïtzació com del subseqüent procés de formació de preferències. Mentre que el país es va inicialment oposar a la revalidació d’una ambiciosa política de clima i energia de la UE per 2030, el canvi de govern va donar un gir a la posició negociadora i va convertir el país en un dels majors impulsors de la ambició europea que es va finalment adoptar. No es pot llavors concloure que el procés d’europeïtzació va generar un interès nacional a defendre en la UE compartit per tots els diferents interessos polítics. Per explicar aquest resultat, s’avança la hipòtesis segon la qual l’impacte de les polítiques europees de clima i energia ha sigut diferent entre les varies àrees que les composen, entre els diferents actors i també durant el temps. Primer, s’avança la hipòtesis que aquest impacte diferencial depèn de la adequació de les competències i dels poders efectius atribuïts a la UE a la complementarietat entre les diferents línies d’actuació en matèria energètica. Segons, es sosté que aquesta complementarietat pot ser bé millorada o bé minvada per l’actuació dels interessos domèstics, que poden operar bé en base a les exigències de la transició energètica o bé en base a interessos més urgents i amb una mirada menys ampla a escala domèstica. Finalment, es pot utilitzar la eina teòrica de la retroalimentació de les polítiques públiques per explicar el procés de formació de les preferències domèstiques. Metodològicament, es demostren aquestes hipòtesis analitzant i comparant dos pars de casos. En el primer par, el cas dels instruments de foment de les energies renovables, on no es registra cap conflicte domèstic, es compara amb el cas conflictiu dels objectius d’energia renovable per 2030. La diferència s’atribueix que en el segon cas, a diferència del primer, és impossible obtenir una retroalimentació positiva compartida per tots els actors implicats a causa de la absència d’un nivell suficient de interconnexions de transport d’electricitat antre la península Iberica i la Europa continental. En el segon par de casos comparats, se centra la atenció sobre la relació entre estat i ciutadans. En el cas de las tarifes regulades, desprès de que els efectes negatius de la falta d’aplicació del principi de suficiència tarifaria portessin gairebé al col·lapse del sistema, una retroalimentació positiva va ser aconseguida gràcies a canvis que s’adapten a la normativa europea. En el cas de l’autoconsum en canvi, les diferents opinions sobre la aplicabilitat de la experiència d’altres països a Espanya van generar un alt grau de conflicte y politització domestica en relació a la possibilitat d’establir un marc comú de regulació a escala europea.