Estudi comparatiu d’una col·lecció diversa de soques de "Campylobacter Jejuni"

Resumo

Campylobacter jejuniés la causa principal de la campilobacteriosi, la malaltia entèrica bacteriana amb més repercussió a Europa des de l’any 2005. Aquesta malaltia es caracteritza per una gastroenteritis amb diarrea aguda a vegades amb presència de sang a les femtes. No obstant això, la infecció de C. jejuni pot derivar en altres complicacions sent la més destacada la síndrome de Guillain-Barré, una polineuropatia autoimmune. La principal via de transmissió és a través de la carn de pollastre d’engreix contaminada, ja que el tracte intestinal d’aquest animalésel principal reservori de C. jejuni,tot i que es pot trobar en altres aus o mamífers. Per causarla malaltiaa humans,C. jejuni utilitza un ventall de factors de virulència per poder evadir el sistema immunitari, en conseqüència es dissemina i colonitza el tracte intestinal humà causant un procés infecciós. La gran majoria d’aquests factors de virulència són proteïnes que poden provocarun efecte nociu contra les cèl·lules epitelials, permetre l’adherència o ajudar a la motilitat. Malgrat la repercussió en l’àmbit de la salut pública d’aquest bacteri encara resten molts aspectes de la seva virulència per determinar. En aquest treball s’ha caracteritzat una col·lecció diversa de 150 soques de C. jejuniaïllades de tres poblacions: humans, pollastres d’engreix i aus salvatges. Els dos objectius principals d’aquesta caracterització han estat determinar la prevalença de 10 gens relacionats amb la virulència i el contingut plasmídic de la col·lecció. Els 10 gens relacionatsamb la virulència que s’han estudiat són:cdtA, cdtB, cdtC, cadF, ciaB, htrA, hcp, virB11, wlaN i cgtB, a cinc dels qualss’han trobatdiferències significatives en la prevalença entre les diferents poblacions. L’anàlisi d’aquests resultats també ha permès establir dos grups de gens segons la seva prevalença total a la col·lecció:alta (superior al 80%) i baixa (inferior al30 %); determinar l’existència d’al·lels en l’operó cdtABCen algunes soques aïllades d’aus salvatges; i observar una distribució diferencial dels gens wlaNi cgtB, que codifiquen per dos enzims diferents que catalitzen la mateixa reaccióde modificació del lipooligosacàrid (LOS). Addicionalment, s’han elaborat uns perfils de virulència atenent a la presència d’aquests gens, que poden ser d’utilitat a l’hora d’establir una relació amb altres dades, com epidemiològiques o sobre resistències a antibiòtics.En el cas dels gens wlaNi cgtBs’han caracteritzat les diferents variants descrites, basades en una regió homopolimèrica de nucleòtids de guanina implicada en la regulació per variació de fase. A més d’això,s’ha estudiat el rol del LOS modificat pels enzims WlaN o CgtB en relació al procés d’invasió i la producciódel LOS modificaten funció de la temperatura. En el cas del gen hcptambé s’ha estudiat la possible termoregulació a 37 o 42 °C, temperatures que imiten el tracte intestinal humà i dels pollastres d’engreix respectivament, detectant la quantitat d’Hcp alsobrenedant.El segon objectiu ha estat la caracterització del contingut plasmídic de la col·lecció,vehicles comuns en la transferència horitzontal de material genètic entre bacteris via conjugació, que poden incloure factors de virulència o estar relacionats amb resistències a antibiòtics. En la nostra col·lecció s’ha determinat la presència d’ADN plasmídic en 54 soques. El patró de restricció amb BglII de les mostres d’ADN plasmídic ha revelat l’existència de 10mostres de plasmidis no digeribles. La restricció amb BglII també ha revelat l’existència d’una gran diversitat en el contingut plasmídic, tanmateix s’handetectat certs plasmidis amb el mateix patró. En soques d’origen clínic s’ha determinat la localització del gen tet(O), responsable de la resistència a la tetraciclina. Assajos de conjugació han revelat que 10 d’aquestes soques són capaces de mobilitzar el gen tet(O)localitzat a plasmidis per conjugació. En addició,es va estudiar la possible termoregulació de la conjugació, on es va observar una major freqüència a 42 °C, suggerint que la conjugació als plasmidis tet(O)positius de C. jejuniés més freqüent en pollastres d’engreix que no pas en humans.